Les vacances d’en Felip Marlot

Encara que no en sabéssim el nom, reconeixeríem l’autor de l’obra pels seus trets constants: sense renunciar a l’objectiu de transmetre valors, usa un llenguatge acurat, entenedor i farcit d’expressions genuïnes. També el contingut metaliterari ens en facilitaria la identificació: l’aparició de personatges d’altres aventures d’en Marlot; la referència a un dels propis relats, Els lleons de Morvià, com a base d’un dels casos; l’autoparòdia en el personatge de Quimet Cartró; les picades d’ullet als lectors de Gil Pupil·la (l’inspector Crostó) i Tintín (carnisseria Sense Os). Els episodis detectivescos s’enllacen amb habilitat, aprofitant el medi on transcorre l’acció. L’equilibri del ritme de la narració, però, trontolla per un parell d’excursos sobre formigues i cucuts (Carbó se n’ha documentat i no vol perdre l’oportunitat d’introduir una lliçó de naturals).
Com saben els seguidors de Marlot, en la majoria de casos la tensió es resol amb el seu pacifisme, a la inversa del Philip Marlow original, a qui deu el nom. L’acció se situa en l’actualitat, i la crisi és la causa dels delictes, comesos per persones que es troben al límit. Aprofitant l’escenari rural de les vacances d’en Marlot, es reivindica la natura, la pagesia, el menjar senzill i es ridiculitza els estiuejants que volen imposar canvis en els pobles. El volum reserva l’aventura més intensa al final, tot criticant la pràctica del paintball. Carbó no dissimula la seva ideologia i s’adreça a uns lectors que agrairan tant la seva honestedat com la fidelitat de l’il·lustrador del seu detectiu.