L’home de les mans de xocolata

L’home de les mans de xocolata em sembla un conte literàriament excel·lent, en el qual no hi ha res sobrer, els ingredients estan ben combinats i el desenvolupament és impecable per aconseguir que el gust i la forma del bombó estigui al punt. Les il·lustracions hi encaixen perfectament. Per ser que són només en blanc i negre, aporten claredat i bellesa al conjunt, accentuen el to reflexiu i una mica melancòlic del conte i li afegeixen un toc d’humor i dinamisme que el text no té.

Pel llenguatge, el veig assequible als infants, però el que em grinyola és que, pel tema i per les reflexions que se’n desprenen, no el veig un conte infantil. Jo l’oferiria a un bon grapat d’adults. I no els decebria.

I és que la situació plantejada és la de dos amics jubilats que un dia es troben. A partir d’una observació que un li fa a l’altre, aquest fa un flashback i repassa a grans trets la seva vida, plenament dedicada a la feina, que alhora és passió: la xocolata, que té una enginyosa conseqüència present en el títol. La reflexió giraria al voltant del dilema feina o vida. Tot i que hi ha fils per tibar amb un infant, aquest no té l’experiència per valorar el contingut i sobretot per gaudir i assaborir les virtuts del conte. A més, penso que el conformisme del protagonista, a estones, pesa com una llosa. Quan es jubila, no és massa tard per valorar el que ha estat la vida i adonar-se potser de les tries equivocades? –el personatge no fa mai vacances, no té família, no surt…–. No hauria estat millor fer una sacsejada molt abans? És una opinió en relació amb la tria del tema i al seu desenvolupament. El conte, però, és una menja exquisida!