L’home del bosc.

Després d’Un estiu a Borneo, Pilar Garriga torna amb les històries d’en Martí i la seva tia Rosa, veterinària en una reserva d’orangutans. Aquesta vegada, però, a en Martí l’acompanyaran la seva mare i la seva amiga Mont. Però així com la novel·la anterior ens narrava un enfilall d’anècdotes no exemptes de perills, interès i originalitat temàtica, en aquesta sembla que l’autora ens ofereixi les engrunes d’una història ja contada. I és que a mesura que hom va llegint la història i intenta seguir un fil que el guiï al llarg de la narració, es troba una vegada i una altra que el fil conductor va trencant-se i deixant el lector en camins sense sortida. N’és un exemple el misteriós personatge de les ulleres fosques i xancletes que desapareix de la trama de forma sobtada. I és que l’autora, després d’explicar la convivència amb els orangutans, sembla que li hagi mancat el fil narratiu necessari per construir una història amb cara i ulls. Potser hauria estat necessari, prèviament, construir els fonaments damunt dels quals construir la història d’en Martí.