L’home que va perdre la seva imatge.

Amb un to de llegenda o de conte tradicional, Jordi Sierra ens explica la història de Taziz, un noi que no té contacte amb altres éssers humans i que, després d’una forta tempesta, magistralment narrada, s’adona que ha perdut la imatge. Aquest fet desencadena tot el procés que el duu a la ciutat. Allí coneix altres persones i la vella Circa li explica el conflicte amb el regne veí i el drama de la princesa Aura. Tota la resta ens la podem imaginar. Taziz fa el cor fort, s’omple de coratge i aquest coratge li permet de recuperar la seva imatge.
El nom dels protagonistes Taziz, Alam, Aura, Circa té un cert ressò oriental, però la veritat és que no hem sabut trobar cap pista que ens doni indicacions ni de temps ni d’espai.
Les il·lustracions —molt boniques—, en canvi, ens farien pensar en el centre d’Europa.
Tota la història respira un aire metafòric: la imatge que cada un de nosaltres té d’ell mateix, la ciutat com a un lloc despersonalitzat on ningú no és ningú… És una narració entretinguda, escrita amb ofici, amb tocs còmics —el príncep Alan i l’escena del petó resulten hilarants—, amb il·lustracions ben adequades, tot i que sovint ens agafen ganes de dir… no pot ser, home, no pot ser.