L’illa

«Cada home és una illa», afirmava J. M. Coetzee en Joventut, el segon volum de les seues memòries novel·lades, i hi afegia que «els pares no calen». Sense arribar a l’extrem del Nobel sud-africà, que arrossegava una ferida per l’origen –el personatge es preguntava si no devia estar condemnat a la infelicitat per herència familiar–, la imatge de l’individu com una illa té força perquè condensa sentiments com la soledat, la incomunicació, l’autoestima i, probablement, també una petita dosi de misantropia. Per això és un encert que Eudald Palma i Maria Saladich hagen concebut –la idea original és de tots dos– aquest àlbum il·lustrat a partir de la metàfora del nen-illa i de la possibilitat d’eixir d’aquest espai propi i íntim per a explorar-ne d’altres i, sobretot, per haver plasmat el fet de poder tornar-hi.

Narrat en primera persona, L’illa conta com un infant, que posseeix un territori en el qual se sent a gust a pesar dels dies que fa «mal temps», té curiositat per descobrir què hi ha més enllà i s’aventura per una mena d’escala sense saber on anirà a parar. El camí el porta a una altra illa, molt diferent de la primera, però on també hi ha moments bons i dies de «mal temps». Les ganes de seguir experimentant coses noves duen el personatge a altres illes, cadascuna habitada per un xiquet, fins que, al final, retorna al seu lloc d’origen, ara enriquit per les novetats que ha viscut. S’agraeix que el text romanga en l’espai metafòric sense fer explícit tot allò que el lector percep –allò que sí que esmenta la contracoberta sobre l’empatia, el respecte i l’aprenentatge.

Maria Saladich ha optat per combinar llapis negre i de colors amb una mena d’estampacions per als núvols i algunes pinzellades en altres detalls. Les il·lustracions reforcen la narració amb la història secundària de l’ocellet i la papallona i, en ocasions, completen el sentit d’oracions que s’han deixat en suspens premeditadament. Però la representació gràfica, que reprodueix traços infantils –els raigs del sol, per exemple, els avions de paper o algunes flors–, es percep un punt caòtica, amb un excés de colors i d’elements accessoris que distorsionen un poc l’esperit minimalista de l’obra. En un àlbum il·lustrat, la imatge hauria de tenir, com a mínim, la mateixa capacitat de fascinar i el mateix poder de suggerir que el llenguatge lingüístic, i en aquest cas passa el contrari.