L’illa de les cartes perdudes

El subtítol d’aquest llibre és: «Una aventura en fugir de la guerra. Una història de valentia, pors i amistat». Amb això ja es veu de què va l’argument, protagonitzat per l’Albert, un noiet alsacià, entre 1914 i 1915. Tanmateix, el personatge central queda diluït, en la novel·la, per la força expressiva i les característiques formals dels personatges secundaris, que constitueixen el millor del relat: Audubon, Nereu, el príncep Von Thurn und Taxis, Rainer o Max i Moritz són propostes intertextuals heterogènies que deixen aflorar els coneixements culturals de l’autor, que demostra tenir tant traça i fluïdesa en la redacció com una notable sensibilitat. L’únic problema és que la paraula «aventura» resulta una mica baldera, perquè de peripècia n’hi ha relativament poca. Més que no pas l’acció, el pal de paller del relat són les emocions i els sentiments, ben expressats en les il·lustracions que l’acompanyen. Deixem-lo, doncs, en un bon lloc dins les novel·les iniciàtiques…