L’illa sense arrels

Si amb els anys la mirada se’ns ha acostumat al paisatge, potser necessitem que vingui algú que el vegi per primera vegada i el qüestioni per acabar explicant-lo amb ulls nous. És el cas d’aquest conte, nascut per respondre imaginativament a les paraules d’un nen que, encuriosit, preguntava si les illes tenien arrels.
La narració sobre en Gerió i el seu ós de peluix, que pren vida per viatjar oníricament en una petita barca fins a trobar una illa que no para de moure’s perquè no ha arrelat, presenta dos nivells de lectura que conviuen en un ordre erroni. La trama, d’una banda, fantasieja sobre l’illa, amb unes il·lustracions aprimorades que fotografien cada escena. Però, d’altra banda, unes frases breus, inspiradores i líriques –«Hi ha dies que el cor dicta les paraules», «hi ha dies que la música canvia el món»…– planen sobre la història. Aquestes sentències, marcades amb tipografia diferent, guanyen força a mesura que avança el relat, com un poema que es va construint per arribar al vers que tanca l’obra i inicia la reflexió. Precisament perquè van agafant més presència, tindrien més sentit si precedissin la narració, com si fossin la part visible d’una illa que ha arrelat en la imaginació.