Literatura per a principiants

A poc a poc es va posant llum a la foscor en el món de la literatura escrita per dones. Recentment, mercès a l’assaig d’Ana Garralón que porta per títol Las incursoras (Las Afueras, 2024), hem descobert que darrere, al costat i per damunt de molts escriptors de gran anomenada en el món de la LIJ hi ha hagut grans editores, il·lustradores, fotògrafes, folkloristes i altres professionals de la literatura que van treballar, malauradament massa a l’ombra, en pro de la lectura i la LIJ. Justament, en aquesta nova onada que vol posar en primer pla el valor de les escriptores, l’autora valenciana Mariló Àlvarez (Picassent, 1987) ens ofereix un il·lustratiu i alliçonador text sobre autores que han estat a l’ombra massa temps, un document destinat a infants ja lectors perquè assoleixin una nova mirada, més oberta i holística, de les persones que d’una o altra manera també han forjat la literatura infantil de què avui gaudim.

El document, però, ens crea una certa dissonància. Per una banda el text —mereixedor del Premi M. Dolores Català Amorós—, bellament desenvolupat, amb ritme i elements de descoberta que, mercès a una veu narrativa en primera persona, ens són molt propers, ens acosta algunes autores valencianes, com Maria Ibars. És un text de molt bon llegir i que, sense arribar a l’alliçonament, forma i conforma el discurs sobre la història de la LIJ en valencià amb mirada de dona. Però a l’altre plat de la balança aquesta col·lecció, que inclou el present títol i que porta per nom «No Ficció», ens presenta una edició que desmereix, tant pel que fa al disseny com a les il·lustracions, l’obra escrita. Rafa Alonso, l’il·lustrador, i Edicions del Bullent com a editors han convertit aquest llibre en una paròdia que no mostra el respecte que mereix el text, i ens presenten un volum d’amplis marges, generós de mides fins al punt que sobren blancs a la pàgina, talment com si es volgués allargassar el text innecessàriament. I les il·lustracions, amb un caràcter més de còmic manga que de document il·lustrat informatiu, com es mereix el llibre, podrien haver aportat un plus d’imatge documental de gran interès, però fan que el contingut perdi valor per la forma. Una pena, ja que fons i forma en aquest cas segueixen camins tan dispars que creen una estridència que fa que el llibre sigui de mal llegir. Sortosament, Mariló Àlvarez ens regala frases com «per dedicar-me a escriure, havia d’estimar la meva llengua» que ens reconcilien amb la bona literatura.