Lluna i la pluja.

Fa molt de temps al bosc de Gàrgala hi vivien la Lluna i la seva mare. Un dia desapareix la pluja de forma misteriosa. És aleshores quan la Lluna agafa les regnes del problema i, gràcies als consells de la bruixa Morgana, aconsegueix arribar al castell on el mag Grioto té la pluja segrestada. Després d’una lluita, allibera la nuvolada i l’esperada aigua rega de nou els boscos.
Llucià Vallés mostrà més bones maneres en la seva anterior novel·la L’illa de les foques (Bromera) amb la seva capacitat de fabulació. Però en aquesta novel·la s’oblida de tensar els moments adequats, utilitza una adolescent que posseeix l’especial virtut de deixar els adults com uns incompetents, i resol el conflicte en un tancar i obrir d’ulls i, malauradament, sense deixar temps per atrapar el lector. Tot plegat fa que la història quedi fata, amb un excés de bonhomia i tòpics sobre ecologisme que fa de la Lluna l’adolescent que tots els pares hauríem volgut, però que els joves lectors no aconseguiran identificar com a companya de lectures.