Lluny de casa, per fi!

El subtítol no enganya: les calamitats inconfessables d’una estudiant de 1r de carrera. I és ben cert perquè el món d’aquesta jove, que es trasllada de Girona a Barcelona fugint d’un ambient familiar que rebutja, és ple de calamitats. Pel que sembla, la Conxita i el seu germà no es pot dir que durant la infantesa fossin totalment infeliços, més aviat és en fer-se grans que es van adonant que el pare imposa amb una violència continguda el seu criteri i la mare sembla que no en té cap. La qüestió és que els pares es divorcien, hi ha altres parelles, no s’entenen i la noia només desitja fugir i ser independent.
El cas és que no arribem a saber si la Conxita no s’acaba de trobar a ella mateixa perquè arrossega un trauma infantil; si trobar-se sola li ve gran, o si estem davant de problemes de joves que, encara que no s’ho creguin, problemes, allò que se’n diu problemes, no n’han tingut mai.
Tret del malhumor de la noia, que queda ben manifest, els personatges no tenen força. Pel pare i la mare s’hi passa de puntetes, també pels amics, i ni els canvis de tipologia de lletra ens arriben a convèncer que estem sentint veus narratives diferents. La veu de la Conxita s’hi superposa sempre.