Lluny del món

El Lluny del món que dona títol al llibre són les últimes paraules del poema «El mur», escrit l’any 1897 pel poeta en llengua grega Konstandinos P. Kavafis (Alexandria, 1863-1933). Joan Rioné, editor de Piscina, Un Petit Oceà i ideòleg de la proposta, ha agafat els vuit versos d’aquest conegut poema i ens els presenta en format àlbum, amb imatges de la il·lustradora i dissenyadora Mar Borrajo.

A aquestes altures, la publicació de poesia al nostre mercat editorial ha anat guanyant  terreny i cada vegada més s’editen amb més cura i qualitat poemaris, biografies de poetes i, com en aquest cas, llibres que il·lustren els versos d’un sol poema escollit. Per què, doncs, aquesta proposta que presenta l’editorial tarragonina és tan impactant? Per què la seva lectura ens resulta provocadora i incòmoda? Doncs justament per la resignificació que prenen les paraules de Kavafis al costat de la proposta visual de Mar Borrajo.

En l’escrit sobre la figura de Kavafis que Rioné signa al final del llibre, podem llegir que justament l’autor no havia explicat gran cosa sobre El mur, més enllà de definir-lo com un poema al·legòric que parlava de com era una vida limitada. A través dels versos, Kavafis interpel·lava el lector del XIX preguntant-li com podia ser que, sense adonar-se’n, s’haguessin bastit uns murs al seu voltant, fins a deixar-lo sol i aïllat de l’exterior.

El que fa Borrajo amb la seva proposta gràfica, sorprenent des de la mateixa coberta, és apropiar-se del poema i reinterpretar-ne el significat des del nostre present immediat. Jugant amb la línia negra i una taca vermella, l’autora esbossa en cada doble pàgina una escena que ben segur ens resultarà familiar. La combinació d’aquestes imatges amb els versos de Kavafis és realment potent, perquè és alhora una crítica a la nostra dependència del mòbil i una demostració de com justament un text clàssic ho és perquè es pot llegir i reinterpretar segons els nous paradigmes de cada generació.

Hi ha límit a l’hora d’il·lustrar i resignificar un clàssic? Què en pensaria el mateix Kavafis? Com rebran aquesta provocació els lectors joves? Ho llegiran com la repetitiva cançoneta adultcentrista? Trobaran a faltar matisos a la crítica? Són preguntes que em ressonen després de tancar aquest llibre, que, en tot cas, demostra una vegada més que l’enginy, el joc i el pensament són una combinació molt suggeridora.

PoesiaLlibres que experimenten amb la imatge