L’ocell daurat

Com a bona mostra de literatura tradicional, aquest llibre té un protagonista estrany que, tot i que al final es converteix en home i es casa amb la princesa, és un burleta insofrible, mal pagador –enganya el filador, el teixidor i el sastre– i, a més, és responsable de la mort del rei. Els esdeveniments resulten igualment insòlits: l’ocell troba un borralló de llana i encarrega que li’n facen un caputxó, es menja els fruits del cirerer més estimat pel monarca i en fa mofa, és caçat, plomat, rostit i engolit pel sobirà, però aconsegueix sortir-ne ben parat. L’element fantàstic és pertot, i també la triple repetició d’una acció amb lleugeres variacions, característiques del conte popular.

A partir de les glosses de Núria Albó, Roser Rius relata amb versos acurats la curiosa història de L’ocell daurat, sense caure en la temptació d’endolcir-la. Les il·lustracions, de la mateixa autora, recorden amb encert els frescos i retaules romànics, per les proporcions impossibles –personatges que arriben quasi al sostre dels habitatges– sense ombres ni profunditat; per la uniformitat en el rostre de les figures, amb una certa rigidesa de moviments, i per la presència de sanefes i d’alguns objectes com el penell o el rellotge de sol –de fet, xoca un poc trobar-hi també un llum elèctric o un despertador–. Aire medieval, doncs, d’acord amb el que evoca aquesta narració meravellosa.