L’ocell sense nom que volia ser rei

Des del bec del reietó, Ramon Besora explica la història d’un ocell que no tenia nom, amb un ressò de llegenda ja coneguda, a L’ocell sense nom que volia ser rei, que obre la subcol·lecció de Nandibú Deixeu que em presenti de Pagès Editors.

I és que, abans de la llegenda del reietó, hi ha la presentació de les característiques reals de l’ocellet en sis pàgines en què es barregen textos i pictogrames que substitueixen algunes paraules que el lector ha d’endevinar tot llegint la imatge. El recurs desapareix i tot seguit comença el conte dels ocells que es reuneixen per escollir un rei. Sota la inevitable direcció del mussol savi, els ocells competiran en la gran prova. Qui la guanyarà?

L’enumeració d’ocells concrets facilita que el el lector aprengui a anomenar-los: gafarró, pit-roig, puput, mussol… I encara més amb l’acompanyament de les pintures naturalistes de Judit Morales i Adrià Godia. L’estil descriptiu de les il·lustracions ens remet a l’emprat en les guies d’ocells i permet la identificació visual de les diferents espècies: veiem el gaig, l’abellerol, dues classes de pica-soques, la garsa, la cadernera o el tord.

Tot bé fins aquí, però de cop en el text apareix l’estruç i, en el dibuix, el pelicà o el tucà i l’estridència de les aus exòtiques comença a anul·lar la discreta subtilitat dels ocells del nostre entorn. Una mica passa el mateix quan les il·lustracions comencen a mostrar els ocells disfressats o amb instruments musicals: un pit-roig dibuixat de manera naturalista amb un tambor passa a ser l’ocellet del tambor, però al costat d’un estruç amb mallot gairebé deixa de ser un ocell. Excepte a les pel·lícules de Pixar.