L’onada

Més sovint del que caldria l’opinió pública pontifica, en ocasions de manera interessada, sobre quin ha de ser el paper de l’escola, i dissortadament hi ha retrets que oscil·len entre la incapacitat de tractar l’alumnat com caldria i l’adoctrinament que s’hi exerceix. És a dir: zero incidència positiva o incidència absoluta negativa en l’alumnat. Probablement, no tot és blanc o negre. I, malgrat tot, no per conegut deixarem de comentar el punt de partida de L’onada: l’adoctrinament conscient (compte amb l’etiqueta «basat en fets reals») que un professor d’Història exerceix sobre els seus alumnes. L’objectiu és provar-los que el totalitarisme sedueix i és molt fàcil assimilar-ne, encara que sigui de bona fe, els postulats.

Deixarem de banda una més que probable lectura actual, ideològica, i ens centrarem en el vessant literari. El llibre, aparegut originàriament el 1981, és la novel·lització d’un documental de la televisió nord-americana, basat en els disturbis reals ocasionats pels alumnes sotmesos a l’experiment pedagògic de què parlàvem. Podríem titllar la novel·la, doncs, de metaficció, segurament necessària, però tal vegada desvirtuada. La llargada, amb prou feines 140 pàgines, condiciona que els personatges i la trama siguin força esquemàtics, i que hi pesi més la ideologia (cosa lloable, d’altra banda) que no pas la literatura.

L’onada esdevé, consegüentment, un producte de consum, útil però oportunista (terme ambivalent), com ja s’anuncia a l’adhesiu afegit a la portada: «Perquè el feixisme es combat des de les aules.» Només? Personalment, posats a triar una ficció sobre el mateix experiment didàctic, em quedo amb el film Die Welle (Dennis Gansel, 2008), capaç de contextualitzar l’acció al mateix país on va néixer el nazisme. Puc corroborar que el seu visionat sacseja les consciències dels adolescents. I estic convençut que, malgrat tots els peròs aportats, aquest llibre també ho farà.