L’or dels carlins

A Joan Serra el vam conèixer fa més de sis anys amb el títol Cròniques del vent absent (Cadí, 2004), tres relats que giraven a l’entorn de fets històrics. I sembla que la vena historicista, motor de la seva obra, amb L’or dels carlins l’ha fet ancorar en les guerres carlines. La història se succeeix en dos temps: per una banda un present portat de la mà d’en Pau i la seva recerca, iniciada a partir d’uns documents trobats en unes golfes, i per l’altra el relat històric situat al segle XIX, derivat de la transcripció dels documents d’en Pau. Aquest manuscrit ens explica la història d’un jove pagès acusat falsament d’assassinat que es veu obligat a refugiar-se a l’exèrcit carlí. La novel·la històrica es desenvolupa amb solidesa, ben documentada, i els personatges secundaris cobreixen l’excessiva can-didesa del protagonista. En canvi no és així en la nar-ració situada en el present, on en Pau viu una situació massa inversemblant i que avança a batzegades. I és que a voltes el farcit es menja el gall, i en aquest cas ha estat així.