L’Oriol Pelacanyes es vol fer d’or

Seria interessant fer un recompte de quantes novel·les –sèries, més aviat– s’estan publicant ara al globus terraqüi que segueixen les pautes tipogràfiques dels diaris de Greg, de G. Stilton, etc. Crec que es podrien comptar per milers. I amb raó: la fórmula funciona tant per als lectors àvids com per als mandrosos. Els crítics, que som uns pesats, en canvi, comencem a cansar-nos-en… Doncs això: tipografia que imita l’escriptura escolar,  lletres de diferents mides, ús de la negreta i altres, bafarades, pretesos fulls de bloc inserits en la narració… i una bona quantitat d’il·lustracions humorístiques que homenatgen els ninotaires i les tècniques del còmic.

No és l’únic homenatge que es pot rastrejar en aquests dos llibrets: també hi veiem, elaborats, ressons de Manolito o dels Simpson, des de la veu narrativa al traç d’un pare sapastre. Molt d’humor, molta broma escatològica i fins i tot sòrdida: caca a dojo i sabatilles pudents, respectivament, a tall d’exemple.

Els dos primers volums mostren l’estructura de la sèrie: capítols que gairebé es poden llegir de forma independent, però lligats per un tema comú, el que dóna títol al volum, i una trama disbauxada, potser més encertada en el primer llibre que en segon, explicada pel seu protagonista, i que barreja ingenuïtat i bretolada.