L’última grua de paper

Tant Sachiko, de Karen Stelton (Pagès Editors), com La nit dels ocells transparents, de Josep Sempere (Barcanova), tracten des de punts de vista diferents l’horror suprem de la devastació provocada per la bomba atòmica al final de la Segona Guerra Mundial. Res no feia presagiar en aquella ciutat de la rereguarda que aquell dia d’agost del 1945 quedaria marcat a foc. Dos amics adolescents, la germana petita d’un d’ells, la catàstrofe i una promesa incomplerta que pesa damunt l’ànim durant dècades. I per propiciar la resiliència, la creença que doblegar grues de paper, fetes amb fulls de llibre, atorga el més inabastable dels desitjos.

L’autora s’individualitza amb un recurs original que, al nostre entendre, utilitzat en una proporció més petita hauria estat més contundent: al principi i al final fa servir, adaptades, formes de la lírica tradicional japonesa. La traducció, tot i la dificultat afegida d’haver de combinar el discurs narratiu i el líric, resulta clara i eficaç. Un petit però és la confusió (només un cop) entre sentir i escoltar.

Un llibre ben escrit, que sens dubte propicia la reflexió, i que encaixa dins de l’etiqueta Young Adult, que potser haurem d’acabar adaptant, si no ho hem fet ja, en les nostres latituds.