Maragda. Barcelona

El gènere fantàstic a casa nostra hauria d’estar d’en-horabona quan un escriptor, més enllà de Pep Coll, Pep Albanell o Joan Perucho, s’atreveix a utilitzar el nostre ric imaginari català per enriquir una novel·la, tot dei-xant de banda els referents anglosaxons formats per trolls i d’altres. Però quan a dins del sac sembla que hi càpiga de tot, mal endreçat, llançat de qualsevol manera i amanit per amors, enveges, assetjament escolar, màgia i altres ingredients, més que una bona escudella i carn d’olla n’acaba sortint una escudella barrejada. L’obra, que gira a l’entorn de les malvestats que una dona d’aigua realitza a l’entorn del Montseny, sembla un relat on tot s’hi val. És per això que la seva lectura es fa difícil, entretallada, i hi ha massa fronts oberts que no permeten escatir el tema principal de la novel·la. Una dificultat que fa que el lector no sàpiga si està enfonsat en un laberint camí de Mallorca o al gorg Negre del Montseny. Malauradament, tant de desordre desorienta la lectura, una tasca, la de posar cada peça al seu lloc, en la qual l’editor també hi hauria de tenir alguna cosa a dir.