Mehdi i les llunes del zoo.

Janer Manila és un dels noms cabdals de la nostra literatura infantil. Les seves darreres obres, però, no estan a l’alçada de les que l’han portat a aquest lloc preeminent. Mehdi i les llunes del zoo comença amb el seu estil característic i amb els seus temes preferits, però a partir del tercer capítol, quan el protagonista, un nen magrebí, ajuda a escapar del zoo un camell amic que ha reconegut, la trama es despentina. El món fantàstic esdevé incoherent i inversemblant. Per exemple: un camell real enfilat en una bicicleta; els protagonistes que, quan els segueixen, es fiquen a través d’un televisor en un film… Alguns d’aquests i altres aspectes no són prou justificats, com el fet de posar en boca i pensament del Mehdi raonaments que un infant seria difícil de fer. O personatges estereotipats en excés, com els guardians del zoo pintats com a vertaders mafiosos, o com una mestra que es posa del costat del Mehdi sense saber gaire bé la causa que ha provocat la persecució. Hi ha també reflexions a partir d’imatges suggeridores que l’únic que fan és despistar, ja que no aporten res a la trama.
Una obra que fa un flac favor a la brillant trajectòria de l’autor.