Mentides?

Heus aquí un llibre del qual resulta més clara la intenció que la recepció lectora. Sembla que Lola Casas vol defensar el poder de la imaginació contraposant-la a la falsedat o mentida, i ho fa valent-se del personatge de Pinotxo i el seu nas d’estira-i-arronsa. El protagonista del conte es troba el ninot a les golfes de casa i hi estableix una bona i fèrtil amistat; remata la peripècia amb el vers «Visca la gent riallera, / la que li agrada la gresca /…i aquella que, de vegades, / és un poquet mentidera». És a dir: ser fantasiós i imaginatiu no equival a ser mentider. Suposem que d’aquí ve l’interrogant del títol.

La intenció és bona, el resultat no tant. Sobretot perquè no s’entén. A la primera plana se’ns presenta en Pau, el protagonista, com un mentider. Però quan acabem el llibre encara no hem vist ni hem pogut llegir ni una de les mentides d’en Pau. Sí que hem vist com juga i fantasieja aventures amb el seu amic Pinotxo, sobretot gràcies a les magnífiques –un cop més– il·lustracions de Cristina Losantos, plenes de moviment i d’expressió, en un format lleugerament més gran del que ens té acostumats. Però la suposada oposició mentida/imaginació no apareix per enlloc. De manera que al capdavall la història queda inconnexa. I sap greu.