Moisés, estigues quiet

L’escriptora Lliris Picó i Carbonell (Ibi, 1972) va guanyar amb aquesta primera incursió a la literatura juvenil el 34è Premi de Narrativa Juvenil Enric Valor.

Moisés, estigues quiet dóna veu a un jove adolescent que decideix escriure tot allò que li passa. En primera persona, doncs, anirem descobrint les angoixes, preocupacions, desigs, somnis d’un noi que, de bon començament, ja ens explica que és adoptat, diagnosticat amb TDAH i de pares separats. Malgrat que res en la vida ni en la literatura és matemàtic, aquests fets podrien representar una motxilla extra de maldecaps als ja propis de l’edat.

Doncs bé, el Moisés va trampejant amb bon humor i prou personalitat el seu dia a dia, amb una mare que li fa costat, protagonitzant un triangle amorós… i en aquest sentit, la seva actitud ens dóna un bany d’autoestima interessant.

Ara bé, tot i els tocs d’humor, el missatge optimista de rerefons, les anècdotes ben trobades, al meu entendre el llibre té un problema de veu narrativa i d’estructura.

L’autora el presenta com un escrit que fa el protagonista al llarg de l’estiu, però en molts moments tenim la sensació que qui reflexiona és l’autora i no pas el Moisés.

Per altra banda, interpreto que el fet d’estructurar el llibre com un sol discurs de cent seixanta pàgines seguides saltant d’un tema a un altre potser busca posar el lector dins la pell d’un nano hiperactiu, però en tot cas arriba un moment que es fa feixuc de llegir.

Potser utilitzar el recurs de les llistes, que tan útils són per al Moisés, hauria estat una bona manera de deixar respirar el text i trencar la monotonia d’una sola veu.