Moixeró

Publicat el mes de maig del 2025, aquest llibre podria fer un bon paper a la biblioteca escolar o a la de l’aula, ja que oscil·la entre un llibre de coneixements i un relat de viatges, amanit aquí i allà amb petits poemes, endevinalles, adaptacions rondallístiques, onomatopeies, jeroglífics, etc., que de tot hi ha i força. El fil que uneix tot el conjunt és el suposat viatge que un gat (en Moixeró) emprèn durant les vacances per conèixer els animals de la granja, del bosc, de la selva, de la sabana i de la mar. Unes vacances atapeïdes, doncs! I profusament il·lustrades per Domanova, amb un estil que tècnicament remet a algunes trames de Maurice Sendak, i que utilitza dos registres formals força similars: un de més estilitzat per al protagonista del viatge i un de més naturalista per als continguts zoològics de cada àmbit.

És en cadascun d’aquests àmbits (o potser capítols, tot i que al llibre no hi ha índex) on en Moixeró, a part de trobar-se amicalment amb una bestiola que li fa de guia, va coneixent i prenent nota de les cançons, rondalles o poemes abans esmentats. Sobta, no obstant, que la majoria d’aquests fragments antològics provingui gairebé sempre dels mateixos autors: Stefano Benni (amb traducció d’Albert Jané) o el mateix Besora (si ell apareix com a autor de tot el llibre, per què calia que signés els poemes que tradueix a cada citació?), tot i que hi ha aparicions fugaces de poemes d’Olga Xirinachs o de Joana Raspall. Estilísticament hi ha una gran diferència entre la prosa emprada per narrar el viatge d’en Moixeró i la que presenta les característiques geogràfiques i naturalistes de cada indret o animal, malgrat que hi hagi una molt subtil diferència tipogràfica entre els textos de presentació i la resta del diguem-ne capítol. Sap greu, també, que no s’esmenti mai de quin llibre, folklorista o recopilador s’han extret els arguments rondallístics, que han estat adaptats amb tota la llibertat (i a això l’autor hi té tot el dret, que consti). O que no es digui qui ha fet la traducció al català d’aquella cançó popular extremenya derivada d’un romanç del segle XIV, Estaba el señor don Gato, que tant popularitzà Joaquín Díaz i amb la qual es clou aquest llibre, mostrari de models narratius, que queda força per sota del nivell de cura editorial al qual ens havia acostumat Meraki.

ConeixementsNarrativaAventures i viatges