Moscogonia dels estels

Si una cosmogonia és una explicació mitològica de l’origen de l’univers, per què no inventar una nova èpica on els herois humans siguin substituïts pels animals? Més encara si el descobridor d’aquesta nova èpica és un borinot: el joc de paraules, basat en la trabucació de síl·labes, entre cosmo i mosca[o], és una troballa. La fugida dels animals cap al cel, on prenen la forma d’estels, sembla una compensació per l’empresonament als zoos dels humans. De què serviria la imaginació, si no es pogués fer servir per canviar les injustícies? En aquest sentit, l’autora s’afegeix a la tendència dels llibres infantils de defensar els drets dels animals. L’argument és fluix, i funciona com una invitació a mirar al cel («en lloc de veure tanta tele») i aprendre a reconèixer les constel·lacions. No tindria sentit sense les il·lustracions (perfectament vàlides, encara que no hi hagués les ulleres 3D). Amb tot, no se sap ben bé què hi pinten les divinitats mitològiques, ja que no tenen cap participació en l’argument. Potser és un homenatge als referents clàssics, en els quals s’ha inspirat Guirao per elaborar unes imatges potents, que contrasten amb l’estil més caricaturesc de Borinot, el fil conductor.