Nebbia

Nebbia, boira, una boira espessa que oculta la ciutat de Venècia i els secrets que s’hi amaguen, i les ànimes en pena que han deixat qüestions pendents de resoldre.

En morir la mare, Gioia viatja a Venècia per anar a viure amb la seva tia, casada i amb una filla, segons les instruccions que la mare li deixa en una llarguíssima carta, on li explica les circumstàncies del seu naixement.

A Venècia serà molt ben rebuda i acollida fins que arribarà el marit de Gertrude, la seva tia, que de seguida mostrarà malfiança cap a la noieta. Més malfiança encara rebrà de part de la vella dida de l’oncle, que, en tot moment i de manera sinistra, l’avisarà dels perills que l’envoltaran a Venècia. L’autora fa un retrat clar i ben documentat de la Venècia exuberant del segle XVIII (formes de vida, festes, llenguatge, carnavals) i també el fa de la part obscura, misteriosa i pútrida de la ciutat.

Al llarg del primer terç de la novel·la, l’argument, la intriga… estan ben administrats. El lector té informacions que Gioia no té i està alerta de quan i com descobrirà els misteris que l’envolten. Transcorren gairebé dues-centes pàgines més i, en arribar al final, hi ha un canvi de mirada: dos personatges nous i un de ben recent i poc clar tanquen la història. Decebedor. Llàstima de Floriana, de la joveneta serventa Natalina, de l’oncle… perquè són personatges ben dibuixats, de qui el lector espera sentir la veu, que no es desenvolupen, que ens fan pensar que tenen la clau de tot, que podrien haver donat molt de si i que desapareixen. No és un gir argumental, és com si haguéssim canviat d’argument.

L’autora té ofici i es nota: sap crear ambients i produir sensacions i dispensa gradualment la informació històrica sense abassegar, tot i que en alguns moments l’abús o poca adequació de l’adjectivació afeixugui la narració.