Ni un ni gos.

Una mare que se’n va al poble, una cangur estranya, un gos amb gustos pareguts als de la mare i un nen orfe. Amb aquests ingredients s’inicia una narració provocada per la sospita que la cangur no és qui diu ser i amb l’enyorança de la mare absent.
Tot i que la narració és correcta i la lectura és amena, hi ha una sèrie de fets que no fan creïble la història, i és que tota narració ha de crear un món possible amb unes regles que moblen l’espai inventat de la ficció, i aquestes regles s’han d’acomplir perquè siga versemblant, si no la narració trontolla.
Potser aquesta carència ve donada pel tipus de narrador: una tercera persona que, tot i que focalitza els fets des de l’òptica del nen, deixa veure una part suficient de la realitat per entendre que alguna cosa d’aquell relat no acaba de casar.