Nicoletta i companyia

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) és d’aquelles escriptores que han transitat pel món de la literatura infantil i juvenil amb el mateix respecte proporcionalment amb què molts escriptors de l’anomenada literatura d’adults la desdenyen. El seu rigor, especialment en la documentació històrica —recordem que ella és historiadora de formació—, és sempre un element que la caracteritza, i amb els anys ha demostrat que la domina. És així com es mou amb facilitat des de l’antiga Pèrsia, amb el seu Akanuu, l’arquer persa (Barcanova, 2005. Premi Barcanova) fins a la més punyent actualitat juvenil, com a Katalepsis (Barcanova, 2012. Premi Barcanova de LIJ). La trajectòria de Roca també l’ha portada al món de la novel·la històrica d’adults, especialment a partir de finals de la primera dècada del present segle. Roca és una escriptora d’ofici, de pedra picada, amb capacitat de transitar com si fos casa seva per l’actual Nàpols, com ho demostra en el present títol: Nicoletta i companyia.

Tot comença quan la Nicoletta, filla única d’una família napolitana de llarga estirp i de pare forner i pizzaiolo, descobreix una trapa al terra del magatzem del forn. Mai s’hi havia fixat, però la besàvia —bisnonna en el llibre, singularitat del nom preservat a la italiana, com el nom de la ciutat: Napoli— ha parlat massa i ha descobert un dels secrets més ben guardats de la casa: la porta secreta al Nàpols subterrani, una immensa xarxa de túnels utilitzada durant segles a la ciutat antiga per extreure pedra per a la construcció. A partir d’aquesta descoberta la Nicoletta i la seva colla —la Mariella, en Fabietto, en Mauro i la Giulia— aniran a la recerca de l’entrellat que ha portat als estranys fets que succeeixen al barri, i que la família carrega al munaciello, un follet que viu a les entranyes de la ciutat. 

No sé si aquesta serà la primera entrega d’una sèrie entorn de la Nicoletta i la seva colla, però així com la qualitat literària de la història es desenvolupa de forma fresca, amb una interessant aposta per les frases fetes, el lèxic propi de la ciutat i els típics atributs de cada un dels membres de la colla de la Nicoletta, mancaria tensionar més i millor la trama. I és que el misteri, estirat amb destresa per part de l’autora mercès al misteriós personatge del follet, acaba per solucionar-se per un tema d’amor massa innocent, desinflant el clímax amb un final fallit. Esperem que les properes entregues, si n’hi ha, siguin més reeixides i ajudin a reconstruir una mica el panorama de la narrativa infantil, de la qual estem tan mancats darrerament.