Ningú és un zombi!

Waldemar Izczyszyn no és un xiquet com la resta: sempre porta ulleres fosques per protegir-se de la llum, té la pell violàcia i, així que es descuida, perd una mà –o qualsevol altre membre– que de seguida s’enganxa de nou al cos. Wally Ecs –malnom del nouvingut–, juntament amb tres tietes sense cames ni dents i l’inquietant majordom Johnson, s’han instal·lat a la Casa dels Penells, vella mansió indiana que estava deshabitada. L’estrany físic de Wally desperta curiositat i malfiança en els companys d’escola, sobretot en el narrador, un xaval de deu anys –el número u de la classe–, i en els seus amics. La necessitat d’esbrinar si el nou veí és realment un zombi i si la desaparició dels gats i gossos dels voltants està relacionada amb aquesta peculiar família sustenta gran part d’una història que de tant en tant fluixeja per un excés d’informació: hi ha una voluntat explícita d’explicar coneixements –sobre l’anatomia animal i humana, sobre Halloween, Tots Sants i la Castanyada, sobre expressions i frases fetes sobre morts– que, tot i mantenir un cert vincle amb l’argument, resulta forçada i enrareix el to fresc de la narració; no llegir-ho no alteraria el sentit ni la progressió del relat. Però on realment trontolla el llibre és en el desenllaç –a partir del capítol disset–, perquè una obra d’aventures amb una bona arrencada i divertides pinzellades gòtiques es transforma de sobte en una tragèdia que trenca el ritme i la tonalitat de la història i, tot seguit, en un alliçonament sobre el valor de l’amistat i el deure moral d’acceptar els diferents. Les il·lustracions i les dues cançons –ben incorporades– mantenen el juganer to macabre que no hauria d’haver perdut el text.