No hi ha petons per als fantasmes

L’amor per un fantasma, la lluita d’una família contra els esperits, la salvació dels no vius a través de l’amor és un argument força usat des de la novel·la gòtica del XVII, els fantasmes d’Oscar Wilde, fins als films d’esperits que marcaren el gènere com Poltergeist (1982). De tots aquests textos podem trobar petjades en aquest relat. Però la gràcia del bon escriptor rau en la renovació del gènere, en la capacitat d’oferir un relat diferent que dialoga amb textos anteriors. I això és el que fa Roca. Si haguéssim de triar un aspecte destacat del llibre, optaríem pel narrador: l’elecció d’un adolescent una mica descregut, fantasma com ell es qualifica amb un joc lingüístic a l’interior del relat. Aquest narrador és capaç d’introduir un to paròdic i crear la distància justa amb la proposta d’un primer final on resol el conflicte d’un amor antic i que, per a alguns lectors, pot resultar cursi. Però el diàleg que manté amb el lector, les preguntes retòriques que li llança, la resolució dels conflictes del segon final són com un repte al final proposat. I aquí rau la diferència: el punt de vista, el diàleg amb el lector, l’estil d’oracions curtes, de preguntes retòriques que planteja aquest protagonista narrador adolescent que fa de gallet del grup.