¿On és la lluna?

El Pau viu en un poble de muntanya. Hi té molts amics: els companys de classe, la seva veïna Júlia, un gatet, el seu gos Luke i l’Onoff, un robot. Un dia es fixa en la lluna, bonica, brillant, però s’adona que, cada vespre, quan la mira la veu més petita, fins que desapareix del tot. Els infants tenen una manera molt particular d’entendre el món que els envolta. Per això, quan els personatges del conte es pregunten: «On és la lluna?», cadascú diu una cosa molt diferent. Es tracta d’aquesta mirada, plena de fantasia, que els porta a deixar de tocar de peus a terra i fer volar la imaginació. Ja se n’encarrega el mestre, de trobar-hi una explicació científica.

Tot i que aquest àlbum il·lustrat –de format generós, tapa dura– es pot fullejar sense que et caigui de les mans, he tingut la sensació d’haver-lo llegit abans, en algun altre lloc; sol passar quan en una història hi falta originalitat, quan no sorprèn. En realitat, el que s’hi explica no és important, sinó que per anar més enllà cal trobar el punt per combinar els elements que componen un relat de manera única. En algun sentit, també succeeix en les il·lustracions. S’hi reconeix la destresa a l’hora de fer anar el pinzell, de traçar les línies. A més, hi ha un bon treball quant a les composicions, dinàmiques, que ocupen les pàgines dobles sense escatimar en detalls. La forma clàssica del text, però, potser no permet que l’artista faci volar prou la imaginació, com els infants, sorprenent-nos amb aportacions innovadores. Aneu a saber.