Parco

En Parco és un mort molt obedient. Amics i familiars li diuen repetidament que «descansi en pau» i ell ho intenta. Però el soroll de brindis, música i balls el molesta. Per què tothom li repeteix «descansi en pau» i alhora celebren una festa sobre la seva tomba?
A la guia de lectura els autors expliquen que volien parlar de la mort en un to alegre, per això situen l’acció a Mèxic, en la festivitat del Dia dels Morts. La localització, les imatges sintètiques i lluminoses que vibren sobre fons negre, un protagonista que es fa estimar i un parell d’anècdotes divertides pretenen aconseguir aquest objectiu. Però el text no acaba de fluir i un creuament de missatges complica la identificació del conflicte. El que comença amb un problema de veïnatge –el soroll dels vius no deixa descansar en Parco– es transforma en un problema «vital» on el protagonista ha d’acceptar que els vius segueixen fent la seva vida com si res. I, per enredar més la troca, també ha d’aprendre que «descansi en pau» no significa «ens hem oblidat de tu». Així que l’alegria es torna malenconia. És complicat seguir el fil narratiu, i no hi ajuda la tipografia manuscrita en majúscules, ni les línies guia, sobretot en els paràgrafs més densos.
Han de ser els paratextos els qui ens donin les claus d’interpretació del relat? Ho fa la coberta, que, en obrir-se, ens mostra en Parco de cos (esquelet) sencer. Ho fan les guardes, que sintetitzen la història amb molt encert. I la frase de la coberta posterior –«per què el món seguia girant?»–, que ens orienta en el desassossec del protagonista. I també l’apartat de la guia titulat «Com et trobo a faltar», un escrit preciós sobre la mort del pare, que contextualitza el relat. Creiem que no.