Pedres al camí

A banda de les seves incursions a la novel·la de gènere més fantàstic, com La llum de Tunguska (Edicions 62, 2011) o Laberint (Fanbooks, 2015), Víctor Panicello (Barcelona, 1963) sembla haver-se especialitzat en obres nascudes a partir d’un procés de cocreació literària amb joves que pateixen risc d’exclusió social.

Seguint l’experiència de 250 quilòmetres (Columna, 2012) i Fa deu anys que vaig arribar i encara no sé on és casa meva. (Claret, 2014), per citar-ne algunes, Panicello enceta la col·lecció Winners de l’editorial Comanegra amb un llibre que dona veu a joves d’una Unitat d’Escolarització Compartida gestionada per la Fundació MAIN de Sabadell.

Pedres al camí neix després d’un procés creatiu de mesos amb joves que lluiten per reprendre el seu procés d’aprenentatge. Són ells els que han dibuixat d’alguna manera els protagonistes, els escenaris i l’argument d’aquesta obra coral que Panicello, amb el seu rodatge i experiència, ha sabut bastir de la millor manera.

Malgrat iniciar el camí amb la Maria, la choni que ha arribat a ser infermera titulada, el llibre és més aviat una història coral que mostra l’adolescència i l’entrada al món adult d’un grup de joves a qui la vida no ha somrigut.

Tot i que en alguns moments la història potser s’allargassa innecessàriament i que, en general, el text explica més que no pas mostra, Panicello ha estructurat amb encert el relat, conferint-li certa intriga, de manera que el lector avança sense dificultat.

El millor del llibre és sens dubte el dibuix dels personatges, que Panicello fa moure i parlar de forma molt creïble. Hi ha esperança però mesurada. El realisme i el testimoni social pesen més que el final feliç per a tothom que a vegades demanem a la ficció.