Pèl de panotxa

Jules Renard (1864-1910) és considerat un dels grans escriptors francesos del XIX i principis del XX. La seva obra, en la qual destaca especialment el seu Diari, ha estat poc traduïda a Catalunya; és per això que celebrem que Sidillà, una petita editorial de l’Empordà, ens permeti gaudir d’aquesta petita obra d’art que és Pèl de panotxa.

En Panotxa, el protagonista de l’obra, són els nostres ulls, amb els quals observem un entorn esquerp, camperol i ignorant, on els valors de la força, la virilitat i la tradició viuen a ple rendiment. Panotxa, nom derivat del color pèl roig del seu cabell, és l’ase dels cops de la família Lepic. Aquesta, formada pels seus pares i dos germans més grans, demostra una total inhumanitat en les relacions humanes, en què l’odi, les males maneres i la recerca d’allò que pot fer més mal a l’altre són ben habituals.

Els anys que han passat des que es va publicar es nota en aquest tracte envers la infància, un retrat que ens permet observar que, malgrat el que puguem pensar, la relació dels adults amb els infants ha canviat a fi de bé. La violència verbal, la violència física o la violència emocional, molt soterrada habitualment però que Renard té la capacitat de posar en un primer pla, sobten tant que fa pensar que aquesta novel·la no és un Dahl, on els pares són beneits, ni un Twain, on els adults viuen en una altra òrbita, sinó que Renard ens dibuixa una infantesa dura, que malda per sobreviure en un món fet exclusivament a la mesura de l’adult. I és aquest punyent retrat el que em fa pensar que aquesta novel·la és un document destinat a tots aquells que estudiem la LIJ i tenim una base prou sòlida per extreure de Pèl de panotxa quelcom més que la història del petit infant que s’hi amaga al darrere. Un llibre, sens dubte, de referència.