Penny Berry i la poció màgica

Els regnes de la fantasia són territoris prolífics per a la creació literària, ja que permeten certes llicències quant a personatges, espais i accions. Alhora, potser, generen inevitables referències a l’obra de Rowling, sobretot si els protagonistes són nens cridats a l’aventura pel fet de tenir un poder innat que no coneixen.

Aquest inici argumental el trobem en la novel·la de Prats, que ens endinsarà en els boscos d’Escòcia gràcies a la Penny Berry, una nena de dotze anys que anirà a passar l’estiu amb la seva àvia. Poc s’imagina que serà l’heroïna d’una lluita entre regnes en què no hi falten éssers màgics, pocions de tota mena i misteris llegendaris.

En el desenvolupament de la història, certs passatges grinyolen i fan perdre el fil de l’argument en més d’una ocasió, ja que hi ha accions importants que passen massa ràpid i de manera confusa, i d’altres que s’aturen en descripcions i fets superflus. Per altra banda, als personatges els manca profunditat. Alguns intents de caracteritzar-los no són del tot eficients. Per exemple, els ghoul parlen amb el verb al final de les frases per generar humor, però aquesta decisió provoca rigidesa i dificultat en la lectura més que dinamisme i riquesa lèxica (inevitablement pensem en l’efectivitat d’Ende amb el parlar de la Queixaluda a En Jim Botó i en Lluc el maquinista).

Les il·lustracions són més aviat estereotipades i no s’adiuen del tot amb l’obra; es troben a faltar escenaris carregats de misteri, llums tènues, cares enigmàtiques… que generin una sintonia que enalteixi l’obra.

Cal destacar el final obert amb un gir argumental interessant que esdevé la fórmula perfecta per animar els lectors a continuar la saga, que ja compta amb un segon títol: Penny Berry i l’arbre d’or de Xangri-La.