Quasi ho sé fer!

La nova col·lecció «Quasi Ho Sé Fer!» de Combel neix amb el propòsit d’acompanyar les famílies en el moment de l’adquisició dels primers hàbits i aprenentatges. La col·lecció engega amb tres temes clàssics en aquest tipus de sèries: A taula, Em vesteixo i Al parc.

D’entrada, celebrem l’aposta de l’editorial per la producció d’obres d’autoria catalana en aquesta franja de petits lectors, on l’oferta està una mica estancada.

No és fàcil innovar en una col·lecció sobre hàbits, aprenentatges bàsics i bones maneres. Al capdavall potser és lògic, perquè els continguts són els que són i aquells qui s’hi apropen ho fan per una necessitat concreta, i no pas buscant llibres experimentals i alta literatura. Repassant la producció dels darrers anys, són pocs els llibres d’aquest àmbit que al meu entendre sobresurtin literàriament i estèticament de la resta. Per exemple, Ja sé vestir-me sola d’Elena Odriozola (Ediciones Modernas El Embudo, 2019) i el divertidíssim Dents de cocodril, escrit per Shoichi Nejime i amb il·lustracions de Shinya Komatsu (Libros del Zorro Rojo, 2021).

En tot cas, la col·lecció «Quasi Ho Sé Fer!», sense allunyar-se del llibre estàndard d’hàbits i rutines, sí que innova en el format. En aquest sentit era d’esperar, sent obra d’un tàndem d’autors inquiets a qui agrada explorar noves vies.

Els llibres s’articulen com un acordió de nou pales i es presenten dins un estoig de cartró encunyat que amaga un tros del títol. Aquest fet és important, perquè la idea que sosté la col·lecció és la contraposició d’allò que quasi sap fer l’infant i allò que ja sap fer. Un cop despleguem el llibre trobem justament dues narratives paral·leles: sobre un mateix escenari de fons, per una cara de l’acordió se’ns mostra l’infant que encara no domina les rutines diàries i per l’altra el veiem un cop ja les ha apreses.

Les possibilitats visuals del llibre acordió han servit als autors per fer aquest doble discurs, cara a cara, però després han fragmentat l’espai narratiu en escenes destinades a cada una de les accions dels infants, acompanyades d’un breu text rimat descriptiu que en general funciona bé.

Pel que fa al contingut, tot i entendre que es tracta d’un llibre amb voluntat educativa, tinc la sensació que amb la part del quasi ho sé fer ja n’hauríem tingut prou. Permetria obrir conversa amb l’infant des d’una posició distesa sense necessitat del discurs alliçonador de la segona. De fet, si una cosa m’agrada de Martí i Salomó quan treballen per a la franja de petits és el seu to juganer i un punt gamberro. Penso en en Mixifú, per exemple, o en l’habitació desendreçada de Quin caos d’habitació (Cruïlla, 2014).

En definitiva, es tracta d’uns llibres utilitaris que interessaran sobretot als adults, però això no treu que el format, els colors, el disseny, la bona feina de l’il·lustrador… tot és prou atractiu per cridar l’atenció dels infants, sobretot la part del quasi.