Que mai no s’acabi

Concebut com una sèrie d’enunciats breus en forma de desig, el nou àlbum de Ximo Abadía és una obra delicadíssima sobre l’amor a la literatura, a la vida i, probablement, sobre l’amor mateix. Els textos —els anhels— apareixen deliberadament formulats sense subjecte ni objecte («Que continuïs sent petit i vermell», «Que caminem sempre junts», «Que mai no et deixi caure», etc.), ja que el lector completa els elements omesos en observar les escenes que s’estenen per cada doble pàgina. Hi ha, tanmateix, dues excepcions just abans de tancar el subtil fil narratiu i poètic que recorre el volum: «Que tot el que comença té un final» i «Perquè tot torni a començar».

Les imatges mostren dos protagonistes: una dona i un llibre roig. A mesura que ella avança per boscos, camps de flors o espais menys figuratius, com unes línies en ziga-zaga sobre les quals pedaleja en bicicleta, l’altre personatge augmenta de mida i la protegeix de la pluja o li serveix de tenda de campanya on arrecerar-se i passar la nit. És un joc preciós del negre de la tinta de les figures humanes, vegetals o geomètriques en contrast amb el detall roig —del sol, de les cobertes, del nen— sobre un fons sempre groguenc, càlid. Un roig que creix, a poc a poc —com l’amor—, fins que pràcticament envaeix la doble pàgina en el punt d’inflexió cap al final, quan tot s’acaba perquè tot torne a començar.

En les pàgines de Que mai no s’acabi ressonen ecos de La gran qüestió de Wolf Erlbruch, una col·lecció de respostes a una pregunta no dita que es descobreix a mesura que es llegeixen i es miren les planes. O també d’El meu petitó de Germano Zullo i Albertine: a pesar que el grafisme i la història són diferents, els uneix la imatge de la dona que abraça —un xiquet, un llibre— i també la representació circular de l’existència. Que mai no s’acabi és un títol que situa Ximo Abadía entre els grans creadors d’àlbums de tots els temps.

Àlbum i altres relats il·lustrats