Qui ha matat el meu peluix?

Que ningú s’esgarrifi davant d’un títol tan agressiu! Perquè això no és el que fa la protagonista d’aquesta narració, presentada amb lletra lligada i generoses il·lustracions que desborden la pàgina. Al contrari, des del moment de llevar-se al matí, la petita Eva agafa la seva lupa i es disposa a esbrinar qui ha comès una malifeta semblant. A poc a poc, pas a pas, prenent nota de totes les possibles pistes, i només en el curt trajecte que va des de la seva cambra fins a la cuina, aquesta detectiu novella descobrirà i castigarà com pertoca el culpable.

Els lectors d’aquesta peripècia casolana també podran acompanyar les accions de la protagonista a poc a poc, pas a pas, i comprovar si són tan eixerits com ella. És a dir, es tracta d’un relat textual i força visual que implica el lector o lectora i en posa a prova la perícia.

Hi ha il·lustracions a doble plana, totes a sang (però no patiu, això és una manera de descriure els marges de la imatge, ja que de sang no en surt ni una gota en tota l’aventura!), i a pàgina sencera, tan enganxades l’una a l’altra que, a vegades, amb el plec, es confonen. En aquestes imatges és de bon fer trobar més detalls dels que se citen al text, per subratllar la situació i el seu context. Totes són amables, de formes arrodonides i simpaticones, i amb jocs de perspectiva força reeixits. En resum: una història amable, gens complicada i d’una creativitat correcta.