Quina canya de tisora!

Al llarg de deu capítols, Mercè Viana desenvolupa una història que narra la relació entre un nen orfe i una singular tisora màgica que parla i té poders extraordinaris que posa al servei del seu amo, com si fos la llàntia d’Aladí.
El relat s’acompanya amb unes senzilles il·lustracions en blanc i negre.
La narració no té un to definit, en alguns moments sembla una rondalla, en altres un relat realista, en altres es desvia cap al non-sense o busca un llenguatge que vol ser «supermodern». Els personatges –esquemàtics i previsibles– tampoc no tenen volum.
En resum, una història ben intencionada, plena de bons sentiments però mancada de grapa i de coherència, sense nervi.