Quina cara!

El joc és un dels elements clau en l’aprenentatge de la lectura i un ingredient essencial en la literatura per a la petita infància. Dintre d’aquest joc, l’encuny i el ball de màscares han tingut tradicionalment un paper essencial, gràcies a la seva capacitat per generar sorpresa i transformacions (autors tan diversos com Bruno Munari, Mitsumasa Anno o Isabel Pin hi han jugat treballant amb idees gràfiques increïblement senzilles però molt eficaces). El rostre i la seva capacitat per generar i representar emocions i sensacions, exerceixen atracció en els més petits, que s’apressen, des del primer moment a recorer-los, analitzar-los i recopilar gestos i ganyotes.
Quina cara! parteix d’aquestos aspectes i es planteja com un llibre joc, al bell mig del qual s’obre un gran encuny on les criatures han de posar la seva cara. El resultat és un photocall esbojarrat que té la capacitat de transformar-nos en àngels, dimonis, pirates, astronautes, ratpenats o fades abans d’obrir el llibre i només amb el pas de la pàgina.
En cartoné per poder manipular-lo amb facilitat davant el rostre, la gràcia de la proposta rau en les parelles de personatges que apareixen en cada doble pàgina, a sobre d’un escenari que comparteixen i on, d’alguna manera, funcionen com oposats. El passeig ens porta des del bosc dels temps remots fins a una granja, passant per l’oceà, l’espai exterior o una selva amb olor de faula.
Els colors saturats i llampants característics de gran part de les propostes del tàndem Martí-Salomó emplenen les pàgines amb unes il·lustracions a sang on destaquen els personatges ben perfilats en negre i amb un posat caricaturesc, cosa que entona bé amb el joc del photocall.
Un llibre amb un plantejament senzill, però que funciona de forma desigual segons la doble pàgina. No és el mateix jugar a imaginar les possibles ganyotes en el rostre d’un intrèpid astronauta o d’un astut ratolí que d’un ou o d’una poma… Una proposta juganera però a la qual li manca l’eficàcia d’altres propostes del tàndem.