Quinito…, quin curs el teu!

En Quinito, un noi de deu anys, ens repassa una sèrie de vivències que aviat ens adonem que fan referència a un temps passat. Situa l’acció en una escola unitària i descriu els costums més estesos en els anys setanta. Els referents televisius, per exemple, són inequívocs.
L’autor —que confessa ser el mateix Quinito, mestre de la mateixa escola on anà de petit— ens explica, en la biografia del final, que l’ha escrit amb voluntat d’alliçonar els nois d’avui sobre la possibilitat de distreure’s sense un estri electrònic i de compartir jocs amb els altres, com si es tractés d’oferir un catàleg d’altres tipus d’entreteniment.
És per això que el llibre no té gaire interès. La història és poc àgil i avorrida, i l’autor no acaba de trobar-hi el to. A més, s’hi entreveu una certa confusió d’idees, com quan explica que la mestra plora quan pega amb un regle als dits d’un alumne que no ha fet els deures i acaba dient: «Jo tenia raó, li ha costat més a ella que a ell», sense més explicació sobre aquest tipus de comportament. Ell en té els referents, però els seus lectors no.
Llibre, doncs, perfectament prescindible.