Roba estesa

Es fa difícil no sentir empatia per les històries on els protagonistes són els infants malalts, i Roba estesa ho és. Aquest àlbum il·lustrat intenta teixir alguns trets literaris per conduir la temàtica a bon port: una prosa poètica de la mà de Mercè Ubach, que fa intuir més que expressa el punt dramàtic del moment en què es troba la «nena pàl·lida»; uns personatges animats, com ara les peces de roba estesa, que fan de pantalla que ens distancia del punt dramàtic i que són també metàfora per als pares; uns infants que perceben més enllà de la realitat concreta; un final obert…

I tanmateix, cuinant tots aquests ingredients, el conte es fa massa distant, els diàlegs són poc fluids, envoltant el punt central de l’argument, que acaba quedant massa suspès. Com si l’exercici de prendre distància, ja que estem parlant d’una obra destinada als infants, s’hagués convertit en l’epicentre del projecte més que no pas el to narratiu per si mateix. I tot i que un cert coratge vital es fa present cap al final del conte, el desenllaç no acaba d’encaixar.

Els personatges, sobretot la protagonista, tenen un punt eteri, i així ho reflecteixen les il·lustracions de Maria Palet, que afortunadament esquitxa les pàgines amb elements en moviment.

És remarcable l’aposta de l’editorial Comanegra per publicar obres de creixement personal, com ells les anomenen, de la mà d’autors de casa nostra, però crec que caldria treballar encara més a fons, colze a colze, una obra literària de conjunt. Al cap i a la fi, estem parlant d’un àlbum il·lustrat que, en el cas de Roba estesa, és massa complex per ser comprès, i requereix una lectura acompanyada no pas per la temàtica, sinó per la pal·lidesa regnant.