Romeu i Julieta (segona part). Una relació enverinada

El darrer premi Ramon Muntaner parteix d’una hipòtesi rodariana: com seria la segona part del Romeu i Julieta de l’immortal Shakespeare? La resposta encaixa amb el gust actual per uns personatges també immortals: els zombis. La filla del bard d’Avon (una de tantes picades d’ullet del llibre) ens explica de quina manera els enamorats la vénen a trobar. Sobre el paper tenen setanta anys, però conserven l’aparença de quan van morir. Com? Puigpelat és prou iconoclasta (i respectuós alhora amb el mite) per referir-nos que Romeu no va ingerir un verí, sinó una poció vinguda d’Amèrica, i que va ressuscitar l’estimada amb un mossec molt a la moda avui en dia. Tornats a la vida, Romeu i Julieta esdevenen morts vivents i servents d’un fosc apotecari. I amb el pas dels anys el seu amor se’n ressent: la joventut eterna erosiona l’amor. D’aquí el toc ambigu del subtítol: «una relació enverinada».

El punt de partida sorprenent, l’agilitat i la coherència del relat, la desmitificació del sentiment dels amants per antonomàsia i l’humor recurrent són un primer reclam per a una lectura més que agradable. En un segon pla hi tenim la reflexió metaliterària (i novament desmitificadora) i l’interrogant: la literatura imita la vida o és a l’inrevés? La immortalitat dels protagonistes ens ha recordat la molt recomanable Carta a la reina d’Anglaterra de Vicenç Pagès Jordà.