Sandokan

Fer el comentari d’una adaptació sempre és complex. No hi ha cap dubte sobre l’èxit de Salgari des que va co-mençar a publicar les seves novel·les. Milions de lectors l’avalen. Creador d’aventures i aventurers, descriptor de paisatges exòtics, l’autor ha fascinat generacions.
Pot resumir-se, però, en setze fragments de text Sandokan —un dels seus grans personatges, protagonista del cicle «Els pirates de Malàisia»— , per ben fet que estigui? Difícil.
No és tant, doncs, valorar aquesta versió com l’adequació de fer o no adaptacions dels clàssics. I aquesta és una llarga discussió que no s’acaba perquè té els seus avantatges i els seus inconvenients.
Dit això, l’adaptació de Begoña Uhagon està ben feta, amb un text de lectura agradable i en què la seqüència d’accions és clara. Ara bé, no hi ha temps per a l’emoció, la vida i el color que caracteritza l’obra de Salgari. És l’ambientació, la tensió, la caracterit-zació qui hi surt perdent.
La il·lustració supleix en part aquesta falta. La recreació dels espais exòtics és impecable i hi ha una bona composició. Els personatges, en canvi, no en surten tan ben parats. La perla de Labuan, la noia preciosa que fa perdre el cap a Sandokan i que és al moll de l’os de la història, ha sortit ben lletja.