Shackleton. Expedició a l’Antàrtida

Ara entenc per què la crítica literària Anne Fadiman (Nova York, 1953) guarda en el que ella anomena el seu «prestatge solt» —un petit conjunt de llibres el tema dels quals no té res en comú amb la resta de la biblioteca, però que diu molt del seu propietari—seixanta-quatre volums sobre l’exploració polar: «He de dir que aquests exploradors foren tots uns autèntics fracassats, i no és casualitat que també foren tots britànics. Els nord-americans admiren l’èxit; els anglesos admiren el fracàs heroic»; l’autora novaiorquesa també, si més no si mirem les seues lectures. Precisament, el que més crida l’atenció a Shackleton és com aquest individu agosarat és capaç de transformar un fracàs estrepitós —tant com una nau aixafada per un iceberg— en un èxit. El secret consistí a substituir l’objectiu inicial —creuar a peu l’Antàrtida— per un altre: aconseguir que els vint-i-huit homes que salparen en l’Endurance l’agost de 1914 —i que acamparen al gel quasi dos anys— tornaren vius.
A partir dels diaris de bord, Prats relata el viatge d’Ernest Shackleton des que es discutí a la Royal Geographical Society si pagava la pena donar suport a l’empresa fins que la institució premià l’irlandès, el 1916, amb la medalla d’or: gràcies a la seua constància i fortalesa, Shackleton aconseguí rescatar els vint-i-dos expedicionaris que havia hagut d’aban-donar a l’illa de l’Elefant durant més de quatre mesos. Aventura rere aventura, ens adonem de la voluntat indestrucitble del cap de l’expedició, de la perícia dels capitans Wild i Worsley, i de la resistència i fidelitat dels expedicionaris, així com de la fam, el fred, la soledat i la por que arribaren a sentir. Qui sap si la història d’uns homes «valents, conscienciosos, optimistes, sacrificats, patriotes, honorables, altruistes i totalment ineptes» —com diu Fadiman— esdevindrà el primer volum d’un «prestatge solt» de qualsevol jove lector.