Si et pica un mosquit

Sovint llegint el text d’un llibre anglosaxó pensem, o almenys em passa a mi, en com de bé utilitzen les paraules per generar una certa musicalitat, un ritme que passa com un vent suau. Doncs això mateix ens trobem amb el text de Si et pica un mosquit de Jordi Gastó, que esdevé una cançó de la qual en vols saber més, vols passar la pàgina, perquè n’estàs gaudint el ritme.

El llibre parteix de la premissa de què fer si et pica un mosquit, una situació una mica molesta, per passar a plantejar tot un seguit d’accions divertides i imaginatives que veurem, finalment, si realment serveixen per fer alguna cosa amb la molesta picada…

El text es construeix a partir d’una mateixa estructura que no abandona mai, que consta de quartets dividits en dos versos a cada pàgina. Les propostes que ens fa cada doble pàgina són aleatòries, sorprenents i alegres, apostant per l’imaginari col·lectiu, especialment el dels infants: hi apareixen festes, barrets, monstres i ocellets, un castell, un drac, globus i la lluna, per exemple.

Però qui cohesiona el llibre i dialoga amb el text és Christian Inaraja a partir de dos infants. Crec que en el món del futbol es diu que algú és molt bo perquè «li passes un meló i te’l xuta»; doncs això ens trobem amb Inaraja: tot el que fa és bo, en opinió meva (aquí, però, el text tampoc és un meló).

L’artista ha creat un univers propi que manté sempre la qualitat, amb constància. N’admiro particularment la gràcia expressiva a partir de la línia negra de cera o grafit, tan orgànica. L’aplicació dels colors plans vius, sense ser estridents, amb una gamma definida per l’artista fan la resta. Elements mínims, sensacions grans.

Inaraja potencia l’efecte amb el blanc de la pàgina, de forma que les seves imatges i composicions es tornen universals i atemporals. La manera com soluciona algunes pàgines, o totes, fa arrencar un somriure a qui s’acosti a l’obra.

L’edició és de mida i tacte molt agradables.