Sí, sóc grassa.

El títol sintetitza el contingut del text que encapçala; la Marina viu en un món que no accepta la seva obesitat i intenta normalitzar-s’hi, però malgrat el seu optimisme, topa amb dificultats.
Les imatges dibuixen una Marina caricaturitzada, envoltada de personatges i elements també voluptuosos i estrafets que li fan companyia i que es compenetren amb el text cromàticament, segons l’estat d’ànim del personatge.
De fet, les il·lustracions són més interessants que el text i la història, que si bé d’entrada atrau —tot i que el conte recull sense gaire originalitat el tòpic de l’autoacceptació de la diferència—, en el punt on el desenllaç sembla començar a construir-se, el relat trenca el ritme progressiu i hi ha una marxa enrere pel que fa a l’evolució del personatge –quan la Marina sembla haver trobat una sortida a la seva tristesa– això fa que el conte no acabi de donar el que es prometia d’entrada a l’expectativa lectora.