Superbaguet

L’obtenció d’un premi literari sol ser garantia de qualitat, i encara més si el certamen és el Vicent Silvestre de literatura infantil. Ho dic a la vista de l’elenc de guanyadors i ho corroboro després d’haver llegit Superbaguet. L’Artur, com el seu homònim medieval, no sap que és l’elegit per brandar, no pas Excalibur, sinó una baguet màgica feta amb pa de debò. Ensinistrat per un Merlí atípic, mestre Gluten, malgrat les reticències de la repatània Paquita, el nen, esdevingut Superbaguet, lluitarà contra el mal, que adopta la forma de brioxeria industrial. El màrqueting agressiu d’un producte altament nociu per a la salut respon als foscos interessos (o potser no tant) d’uns dolents que no són precisament de pa sucat amb oli, sinó més aviat de sucres ultrarefinats i de greixos transgènics. L’homenatge artúric, que adopta un format simpàtic, s’amplia, potser d’una manera un pèl forçada, amb l’aliança amb la Ginebra, una adolescent malcarada que respon a l’àlies de Capitana Croissant. Una novel·la que es llegeix tal com requereixen les històries d’acció, és a dir, amb agilitat, amb tocs d’humor i que respon a un missatge clar: mengeu pa, carai! I amb unes il·lustracions magnífiques que demanen a crits una versió en còmic d’aquesta història de la qual es pot treure tant de profit. I finalment, com en el màrqueting cinematogràfic… del mateix autor de Pizzaboy.