Tercer origen

No és el moment ni l’espai adequat per parlar de la trajectòria, més que consolidada, d’Albert Villaró, de qui hem llegit (i gaudit) llibres com ara La companyia nòrdica, Els ambaixadors  i El sindicat de l’oblit, entre d’altres. El que sí que volem remarcar és que amb Tercer origen, títol de ressonàncies pedrolianes, la seva primera obra dins l’àmbit LIJ, l’autor andorrà amplia el seu camp d’acció. La premissa de partida és: com entomar amb garanties la més que probable propera pandèmia? Aquesta novel·la és una distopia pirenaica i conseqüentment rural, en la línia de bona part de la seva obra precedent. La narradora, la Irene, és una adolescent verge (entenem), però no sabem si bruna o no, com l’Alba-mare-de-la-humanitat del Mecanoscrit del segon origen.

Vulguis o no, esdevé la cronista de la fugida de la ciutat inhòspita (Sabadell) i també la glossadora de la necessitat de repensar el nostre lloc i el nostre rol com a espècie…dominant i alhora a punt de sucumbir per un virus sorgit del permafrost siberià. Tercer origen (el primer origen deu arrencar d’Eva i l’embolic de la poma) és una novel·la coral, per a la qual l’autor ha creat una geografia i una història tan fictícies com creïbles. Els tràngols que pateixen la vuitantena de pobletans confinats (és un dir: quina enveja!) a Llobarca (llogarret inexistent i idíl·lic) es llegeixen amb fluïdesa, tot esperant els somriures i les picades d’ullet que salpebren el conjunt. Només cal admirar els noms dels casals del poble, o les referències bibliogràfiques de la sala de lectura feta a partir de pedaços, i on l’autor, en un exercici suprem d’ironia, s’autoreferencia. Serà el retorn volgut a la tradició (no en desvelarem la naturalesa exacta) el que propiciarà el retrobament amb el que queda de civilització, que prové literalment dels antípodes!