Tòquio al cor

Des que el 2013 el Comitè Olímpic Internacional va decidir atorgar la celebració dels Jocs Olímpics 2020 a Tòquio, que en Joan, un noi que aleshores tenia catorze anys, va decidir que ell formaria part de l’equip olímpic espanyol en la cursa de marató, la més dura i mítica de l’atletisme de les olimpíades. És per això que, a partir d’aquell dia, la seva única obsessió, per damunt fins i tot dels estudis, és la d’entrenar-se per assolir la fita marcada al calendari. Però el que no sap en Joan és que cal lluitar molt: contra un mateix, contra l’amor que neix per l’Anna, una noia amb una greu malaltia al cor, i contra els altres contrincants que, com sempre, tenen motius iguals o més forts que en Joan per vèncer.

Al llarg de dues-centes pàgines en Jorge Gamero (Barcelona, 1965) aconsegueix relatar-nos el que pot suposar de sacrifici, esforç i constància l’assoliment d’una fita important en l’esport. He de dir que massa vegades la literatura i l’esport han anat per camins separats –excepte pel que fa al futbol–, i és per això que celebrem molt especialment un títol que pot suposar una ventada d’aire fresc en el món literari juvenil. Hem de tenir en compte que quan es consulten els adolescents sobre les seves preferències, la pràctica de l’esport habitualment queda en els primers llocs, si no el primer (contrastat en les enquestes fetes recentment al municipi de Mollerussa). És per això que aprofitem aquesta oportunitat i deixem que aquells joves esportistes que, massa vegades, han vist que cultura i esport són camins divergents, s’acostin a aquesta lectura, amb l’esperança que s’hi vegin reflectits i pugui despertar en ells l’interès per descobrir que en les lletres també es pot viure de ben a prop la competició.

Un llibre especialment aconsellable per a joves esportistes, que massa vegades han hagut de submergir-se en lectures carregades de pseudopsicologies existencials mancades d’interès per a aquesta tipologia de lectors. Deixeu que gaudeixin d’en Joan, de les seves curses i de l’amor per l’Anna, i d’un final que no per ser molt americà no és desitjat.

Per cert, és una traducció del castellà? En tinc sospites.