Tu no ets la teva selfie. 9 secrets digitals que tothom viu i ningú explica

Liliana Arroyo Moliner, doctora en Sociologia i especialista en innovació social digital, és l’autora de l’assaig Tu no ets la teva selfie. 9 secrets digitals que tothom viu i ningú explica. En un panorama editorial juvenil generalment dominat per la ficció, s’agraeix l’aire fresc que aporten assajos sobre temes que afecten la població jove, com aquest que publica Pagès Editors dins la col·lecció «Nandibú Zeta».

Adreçat tant al públic jove com a l’adult i escrit en un llenguatge planer i proper, sense gaires tecnicismes (i els que apareixen estan degudament explicats), està estructurat en nou capítols que abasten diferents aspectes del nostre comportament a les xarxes socials: el «postureig», l’ego, la polarització, la procrastinació… L’autora ens ofereix des de la seva pròpia experiència i la d’un grup de joves (El Club dels Còmplices) un interessantíssim i complet viatge per un món virtual que molts habitem, posant nom i descrivint fenòmens en els quals participem, de vegades sense ser-ne gaire conscients. Què hi ha darrere la inèrcia col·lectiva?

En aquest assaig de caràcter clarament divulgatiu el lector no trobarà judicis moralistes ni sentències absolutes per estar-hi d’acord o en contra, però sense cap mena de dubte si és usuari de xarxes socials reconeixerà les experiències descrites, i adquirirà una valuosa presa de consciència sobre com transitem per les xarxes, i si no n’és usuari, trobarà el llibre idoni per conèixer-ne i entendre’n els mecanismes. L’autora els descriu de manera amena, sense entrar en l’anàlisi excessivament minuciosa que podria fer feixuga la seva lectura i sense caure en el parany de la crítica destructiva, sinó fent una revisió crítica que permet conèixer millor i entendre el comportament humà a les xarxes socials i la indústria que hi ha al darrere. Si es vol anar més enllà en el debat dels temes plantejats, el llibre té una guia didàctica que es pot descarregar al web de l’editorial.

Com a petits detalls, per una banda es troba a faltar una major precisió en la localització de les referències citades en l’assaig, que es troben a l’apèndix final i classificades per capítols, però sense plana que n’indiqui la posició; les clàssiques referències al peu permetrien identificar i connectar al moment el document citat amb la seva referència. Per altra banda, els marges, força estrets (especialment l’interior), i els pocs espais en blanc fan una mica densa la taca de text, tot i comptar amb una tipografia, cos i interlineat que faciliten la lectura.