Tu també pots

Tu també pots narra el creixement personal d’una nena, la Mia, a partir del repte que la mestra proposa a la classe el primer dia d’escola, després que els infants escoltin una faula animal amb la moralina que si totes i tots hi posem una mica de la nostra part els problemes poden canviar.

La història d’Anna Llauradó no deixa gaire espai a la imaginació, tot està pautat: el que pensen els personatges i també el que hem de pensar nosaltres –dirigint-ho potser una mica massa–, amb un toc de bonisme occidental i sense investigar gaire (cosa totalment lícita) les causes que fan que existeixin desigualtats o altres desajustos socials o mediambientals.

Realment, tal com diu la contracoberta, es tracta de «més que un conte: un projecte educatiu per millorar el món», perquè finalment el pes d’aquest llibre sembla abocat a realitzar la dinàmica que fan els infants a l’escola dintre de la narració.

Per entendre el text i la seva construcció cal ser conscients que el llibre té el segell de Lectura Fàcil. És a dir, el llibre mira de ser comprensible en tot moment, preocupant-se que el contingut, la forma i el llenguatge afavoreixin la comprensió lectora. És per això que el text acostuma a aparèixer en bandera, que les línies mantenen les unitats sintàctiques, i que els marges i els interlineats són grans. De l’adaptació del text de Llauradó a la lectura fàcil se n’ha fet càrrec Elisabet Serra. (Si en voleu saber més: https://www.lecturafacil.net/info/que-es-la-lectura-facil-lf/)

Tornant a la història, aquest volum és germà d’un altre conte de la mateixa autora on se’ns narra la faula que la mestra llegeix als infants al començament, que també duia per títol Tu també pots. D’aquell llibre en va néixer un projecte aplicat a escoles i instituts amb el suport de persones conegudes i famosos. Compartim l’enllaç a la pàgina de l’autora on explica el seu naixement i el recorregut que va tenir: https://www.annallaurado.com/tu-tambien-puedes/

Així doncs, ara ens trobem amb una reescriptura o adaptació d’aquella altra publicació, i no sabem si suposa un ressorgiment del projecte.

Les imatges van a càrrec de Maria Girón, que es deslliga de l’efecte fotogràfic que presentaven algunes de les seves primeres obres. Deslliurada de la línia, ho deixa tot en mans del color i d’una pinzellada sovint abrupta molt atractiva. Algunes proporcions i articulacions, però, s’escapen, tenint en consideració la voluntat de figuració i verisme.

Girón genera sempre situacions un punt hieràtiques, té la capacitat d’aturar el temps. I això és un valor. Personalment, sempre m’ha agradat de la seva obra la potència que generen els seus personatges d’esquena, que aporten tanta càrrega psicològica i que posen en mans de qui mira i llegeix l’estat anímic dels personatges, així com el fet d’aconseguir un to de melancolia perenne i pausada que atrapa la persona que observa la imatge.